Ismael Benito

Soy doctorando en ingeniería y profe associado en @UniBarcelona. Como buen catalán hago cosas, concretamente en @recercaprecaria, @EUiAUniversitat y @cjbcn.

@ismansiete

1.946

Tweets

871

Siguiendo

500

Seguidores

el Hombre Orquesta

Blog Personal y nada musical de Isman Siete (Ismael Benito)

Fem unes birres?

Reflexión

5 Septiembre, 2016

En la nueva revista Maig de la Joventut Comunista de Catalunya pude publicar este breve artículo sobre mi experiencia en el movimiento estudiantil en Barcelona en los últimos años. ¡La jubilación se acerca!

Fem unes birres?

Breu història del moviment estudiantil

Encara recordo quan fa uns anys, al sortir d’una de tantes assemblees a Física, els grans  em van portar al bar a xerrar. Moment en que compartien la seva experiència, com veien el món, què feien allà a l’assemblea, etc. Conèixer més sobre el moviment estudiantil. Era pura curiositat. Les mil historietes i contes, a vegades fets i experiències, a vegades pura mitologia, van anar creant un món interior que poc trigaria en projectar-se. Manifestacions, bikinades, esmorzars, vagues, pancartes, hores i hores de reunions.

Després de la patacada de Bolonya, teníem encara ganes d’aixecar aquells contes, de reviure experiències, de lluitar. Fèiem moviment estudiantil. Vam arrancar vagues, com la primera que vaig viure a la facultat, un 29 de setembre del 2010. Vam arrancar lluites, que van acabar en victòries, com recuperar la segona convocatòria. I ens vam voler organitzar, vam recuperar la Coordinadora Diagonal. Vam anar creixent. Vam voler anar més enllà del campus, i amb la resta de companyes d’assemblees, sindicats d’estudiants i professors, Sí! ens vam ficar en allò que en dèiem PUDUP. I vam arribar a Plaça Catalunya, amb una biblioteca, ja que era 15 de maig i els exàmens estaven a tocar. I vam resistir un desallotjament. Tot i això, el PP va guanyar uns mesos després. La reforma laboral venia i tocava lluitar. I CDC va pactar una pujada de preus del 66% amb ells a Madrid.

Aquell curs, vam tenir manifestació el 17 de novembre, centenars de milers de persones al carrer, un èxit de la PUDUP.  Una vaga educativa al febrer. I una Vaga General al març. El 29 de març. Vam lluitar, i vam patir. Pel simple fet de fer vaga i lluitar per una educació pública i combatre les seves lleis. El Javi, el Dani i jo mateix vam acabar 34 dies en presó preventiva.

I vau lluitar. I vam sortir. I vau tornar a sortir  al carrer, nosaltres no podiem, ens ho van prohibir. I va arribar un altre curs, i un altra Vaga General. I més repressió. L’esgotament es va fer palès. I les pors. Érem part d’un moviment jove i valent. Però no érem persones preparades per tanta pressió.

El curs va anar afluixant. Van passar mesos i la PUDUP feia fallida. Ho vam voler intentar un últim cop. Però les pors i misèries van superar la generositat. I vam arribar a allò que en diuen “la TCE.” I tot semblava acabat. Van poder, per un temps, amb nosaltres. I ens van colar gols, com la LOMCE. I van intentar la Governança a dit a la Universitat. Però, a foc lent vam recuperar múscul. I vam arribar a guanyar la nostra llibertat. I vau començar a caminar de nou. I va arribar a la vaga del passat febrer.

I ara, ja arriba l’hora que aquesta etapa del moviment estudiantil entri, entre birra i birra, en aquesta mitologia informal del que ja és el vostre moviment estudiantil. Però, si em permeteu preguntar: com veieu un nou 17 de novembre?

 
 

Ismael Benito Altamirano.
Basado en Wordpress y Bootstrap.